Conveniència

Els set comuns estan a l’aguait, una mica mosques perquè sospiten que darrerament s’estan celebrant molts matrimonis de conveniència, amb l’objectiu d’aconseguir papers per la via conjugal, que és una drecera òptima i fora de tota sospita per obtenir el tan cobejat permís de residència. No hi fa res que el matrimoni no sigui –i aquesta cita la recordo d’una funció de teatre de quan era jove– “tan sols un mitjà legal per satisfer la concupiscència, ans un estat que demana sacrificis feixucs i àdhuc heroics”. Al final, és allò del fi que justifica els mitjans, i sembla que fins i tot hi ha empreses, modernes agències matrimonials, que es dediquen a propiciar aquesta mena de negocis, que segurament compten amb una cartera de clients satisfets, casats i empadronats. No, si és que ens la sabem molt llarga. Seria una cosa, si fa o no fa, com l’enyorada figura del prestanoms, però adaptada als convulsos temps moderns. Detectat el problema, s’imposa prendre les mesures necessàries per anul·lar-ne els efectes no desitjats. No deu ser fàcil: hi ha tantes variants i particularitats en les formes de convivència actuals que ha de ser impossible detectar anomalies, inconsistències i contradiccions, perquè la vida moderna és plena d’anomalies, inconsistències i contradiccions. Hi havia una pel·lícula, protagonitzada per Annie McDowell i Gérard Dépardieu (Green Card, del 1990), on es plantejava un problema similar. Les autoritats dels USA intentaven demostrar que s’havien casat sense ànim d’allitar-se junts, només perquè Dépardieu tingués papers, però al final, ai, triomfava l’amor i la concupiscència. I no és bonic, això?