La màscara

Ja he fet tard, perquè he travessat per dos refredats consecutius –o un de sol, que s’ha manifestat en dues parts diferents, com si fos un partit de futbol. Però ara penso que potser hauria estat bé portar uns dies la mascareta, per consideració al proïsme i evitar la possibilitat de contagiar-lo. Ara hem vist que la mascareta torna a ser obligatòria a l’hospital, en vista de l’augment de malalties respiratòries, i potser ens semblarà una mesura extrema o radical, però encara no d’emergència. Fa sis anys, portar mascareta per l’espai públic era cosa només de japonesos o d’asiàtics en general, sempre tan tiquismiquis i repolits. Els veies pel carrer, o al metro o a l’aeroport, i pensaves: “Mira que exagerats, goita que hipocondríacs.” Però la pandèmia ens va fer tocar de peus a terra, i de la nit al dia les mascaretes van passar formar part de la quotidianitat. Ara ens ha passat la picoreta de la novetat (i de l’escassetat inicial), perquè només se’n veuen de les que es venen a les farmàcies (i que algunes senyores fan servir com extensió del vel), però al començament de tot en feien de fantasia i coloraines, fundes per a les quirúrgiques, i en un tres i no res vam aprendre a distingir-ne les propietats, des de les poderoses FFP2 fins a les casolanes, que eren tan benintencionades com probablement inútils. El retorn, periòdic i recurrent, de les mascaretes obligatòries a l’hospital és un recordatori d’aquesta nova fragilitat, la sensació una mica incòmoda que anem patinant per un estany glaçat sense saber quin gruix de gel tenim a sota.