Els incinerats

Hem passat el cap de setmana dedicat als difunts. És una celebració natural, lògica. Ens els estimem, els recordem, els tenim ben presents i, de tant en tant, ho manifestem col·lectivament. Però ahir, el diari publicava una notícia en què se’ns revelava que la gent cada cop opta més per la incineració que per la inhumació, com una conseqüència directa de l’augment del preu de l’habitatge: els nínxols són cars, mantenir-los suposa una despesa considerable i ningú no ens assegura que, d’aquí a cinquanta anys, no ens dipositin sense miraments a l’ossera. No ens enganyem: si ens ho mirem fredament, els nínxols no són gaire bona idea: la translació del concepte de propietat horitzontal però per concessió administrativa, contingents, precaris, incòmodes. Que lluny queden els elegants enterraments megalítics, com el que ha aparegut als Cortals d’Encamp, o les sòlides tombes en cista de la Feixa del Moro de Juberri. O els sepelis amb un complet aixovar funerari, com el que acompanyava la dama de Segudet. Això sí que era enterrar com cal, amb espai, amb vista, amb sentit de la transcendència i respecte per a la posteritat. Amb la cristianització, ens van entaforar a les sagreres de les esglésies, arrenglerats com canelons compartint com bons germans la terra que ens havia de ser lleu. I els cementiris moderns, fruit dels pensaments higienistes del segle XIX, són com versions en miniatura de les ciutats: pisos sense personalitat amb noms a les bústies. A partir d’aquí, tot ha anat a pitjor. La incineració no deixa de ser un mal menor. En això, com en tantes altres coses, a cada bugada hi hem perdut un munt de llençols.