La fractura

Aquesta nit, moltes famílies patiran en silenci. Què fer, es preguntaran, dividides entre la tradició i la modernitat, entre la castanyada de tota la vida i les formes cridaneres de Halloween, que cada dia s’escampa més, com l’herbota del seneci. Què hem de fer? Comprar una paperina de castanyes i un solitari moniato, demanar un crèdit personal per aconseguir quatre panellets de pinyons al mercat negre o bé pintar-nos els morros, decorar la casa amb telaranys (si és que no n’hi ha dels de veritat) i deixar que la canalla es foguegi en la humiliació pública demanant caritat als veïns en forma de llepolies. Si hem sucumbit sense presentar batalla al reggaeton i d’altres porqueries similars, semblaria que la resposta és evident: ens rendirem com corderets, sense protestar, i encara contents per l’oportunitat que se’ns brinda d’abraçar la uniformitat universal. Cert és que la castanyada i les castanyeres tenen poc glamur, no se’n fan pel·lícules a Hollywood i a la Xina no en fabriquen l’escenografia. L’única possibilitat que ens queda, la darrera bala a la recambra que tenim és intentar-nos convèncer que, en el fons, és exactament la mateixa festa i que cal buscar un terreny comú. Tenen remots orígens compartits, totes dues convergeixen en la creença que, a l’inici real de l’hivern, el món dels difunts s’acosta al dels vius –perquè l’hivern no és res més que una llarga i dolça mort, a la que segueix la resurrecció–, entren en contacte durant unes poques hores i, després, cadascú continua fent la seva sense molestar, i fins a l’any vinent, si Déu vol.