L’encomanat

De vegades, la lectura atenta de les pàgines del BOPA ens dona algunes alegries. Bé, la lectura directa del butlletí potser no, però sí la de la premsa interposada, que ho garbella tot i ens presenta les informacions importants. El titular, doncs, ens diu que Sergi Mas serà condecorat amb l’Orde de Carlemany, versió Encomana, que és el grau del mig dels tres que hi ha. En el mateix dia –en un dia tan brom, de tardor-tardor– aquesta notícia ha de competir amb d’altres, sobretot amb la d’un delegat espanyol que ve amb severes exigències i diu que Andorra haurà de fer concessions i “posar ordre”. Res de nou sota el sol. Però la que compta de veritat és la condecoració del Sergi. No pel fet de la distinció en si, sinó pel que significa. Després de mossèn Ramon –que ja la té– costaria de trobar al país algú que tingui un reconeixement més unànime, una fama –en el bon sentit de la paraula– més merescuda, construïda des de fa anys i panys amb fets i no (no només) amb paraules, amb una obra feta amb constància de formigueta i ambició de gegant. L’altre dia vaig veure publicada en un recull d’imatges sobre Meritxell la reproducció d’una postal del fons Zerkowitz. Era una fotografia de la talla, abans de l’incendi, que havia estat dividida en rectangles per facilitar la feina del Sergi, quan la va haver de reproduir. El fet d’imaginar-lo, sol davant del bloc de fusta de pi, intentant tallar una altra vegada la imatge de la patrona, en aquells mesos incerts, fa venir esgarrifances. I ja només per això es mereixeria la medalla més gran.