Mèrits i demèrits

Andorra Endavant proposa establir un sistema revolucionari per adquirir la nacionalitat andorrana per la via ràpida. Oh, el passaport, aquesta vaporosa quimera per a alguns que, per a d’altres, resulta un privilegi tan innecessari i fins i tot incòmode que, podent reclamar-lo, opten per no fer-ho. És clar que també hi ha els de la tercera opció, que tenen la nacionalitat andorrana compartida amb una altra, d’amagat, com en una secreta relació adúltera, basada en els codis de discreció i sobretot que no se n’adoni la legítima. La proposta d’Andorra Endavant reduiria els eterns vint anys de residència a tan sols cinc, sempre que el sol·licitant acredités haver tingut una trajectòria “excepcional, sostinguda i verificable en els àmbits econòmic, científic, cultural, esportiu, tecnològic o social”. Aquí és on hi deu haver el problema: com s’avalua –com és de verificable, en definitiva– aquesta trajectòria excepcional. Hi haurà un tribunal paritari? On posem el tall? Seria com un doctorat honoris causa? Si introduïm la variable de la discrecionalitat en matèries que són purament domini del dret administratiu, amb els seus reglaments i terminis, els seus expedients, les seves notificacions i els seus recursos, la cosa es complica. El que per als uns pot suposar una via d’entrada indiscutible, per a d’altres pot resultar incòmode. Preferim corredors de motos o violinistes? Cantants de reggaeton o neurocirurgians? I si volem captar talent i ho fem sense haver de passar pel tràmit enutjós dels cinc anys? Així tindríem cracs per la via directa. No ho sé. Donem-hi un tomb més.