Temps moderns

El que és més fascinant dels temps moderns és la naturalitat amb què es combinen les dues possibilitats amb què els humans hem dibuixat la manera que tenim de percebre la història: la linearitat i la ciclicitat (anava a escriure “el ciclisme”). Els nostres avis pagesos vivien essencialment en un món cíclic, marcat pel pas dels anys, pel ritme de les estacions, les collites, les feines del camp i les necessitats del bestiar. Sí, al llarg d’una vida anaven passant coses que alteraven aquesta percepció: ara una guerra, ara una secada, ara una norma nova dels senyors que alterava costums i procediments. Però en certa manera també formaven part d’aquesta roda infinita: aportaven canvis, una certa idea de progrés o, si més no, d’entendre que aquesta percepció no era immutable. Ara vivim en un temps de furiosa linearitat en què els cicles naturals antics han estat substituïts per microcicles; una notícia empeny l’anterior: si llegim un diari de fa deu anys ens esgarrifarem, perquè el món que hi trobem ja és un altre. Ens espanta pensar en el futur, perquè sabem que ben poc tindrà a veure amb el que ara tenim. Però encara hi ha algun rastre d’aquesta vida utòpica i circular. Les festes, que encara marquen una mica el ritme de la gent. I sobretot el canvi d’hora que es manifesta dos cops l’any i cada vegada aixeca la mateixa marea de comentaris, a favor i en contra, partidaris i detractors de l’horari d’estiu i del d’hivern, explicacions sobre fusos i la inclinació de l’eix del planeta. Podia haver agafat un article sobre el tema de fa dos o tres anys, col·locar-lo avui i ningú no hauria notat res. Encara hi ha esperança, amics del ciclisme.