Els tombs

Les imatges són tristes. Veure tot un expresident de la República Francesa sortir de casa, agafadet de la mà amb la seva esposa –ep, Carla Bruni!– avançant per un carrer de vianants que desemboca en una plaça plena de premsa i seguidors, donar algunes mans, saludant, pujar a la Renault Espace que l’espera i el portarà a la presó de la Santé, on ha de passar –en teoria– els cinc anys de condemna, en una cel·la individual. El Tribunal Correccional de París ha sentenciat que el sàtrapa libi Al-Gaddafi li va finançar il·legalment la campanya electoral del 2007. No està bé fer llenya de l’arbre caigut, però que lluny queda aquella entrevista a l’informatiu de TF1, el març de 2009, en què el Copríncep va obrir la capsa dels trons, amb aquella amenaça gens vetllada d’abdicació si no es feien els deures amb la llista de l’OCDE. El missatge va caure com una bomba. No tant pel que deia –que probablement era fonamentat i inevitable– sinó pel to i les formes. A ningú no li agrada que el renyin, i hi ha moltes maneres de transmetre consignes. Però es van fer els deures i, quan va venir el juliol del 2010, en aquell discurs a la plaça del Poble, el discurs va tenir un altre aire: fins i tot va comparar les set parròquies amb els set turons de Roma. Va agrair els esforços i tot eren elogis. Ara, la roda de la fortuna ha canviat. Es poden fer moltes lectures de la feta: polítiques, ètiques i també morals. Però ens quedarà sempre la constatació, real i tangible, que la vida fa molts tombs i que ves tu qui ho havia de dir.