Triple A

Un dels avantatges de ser tanta colla és que, com passa a totes les grans concentracions humanes, ja hi ha de tot. Tenim, per fi, una cèl·lula anarquista activa al país, que es va estrenar en la concentració propalestina de dimecres. Sí, l’Acció Anarquista Andorrana, que va enlluernar tothom amb les projeccions de consignes sobre les façanes dels edificis de la zona. La tecnologia al servei de l’activisme: s’han acabat les pintades, que solen ser fetes amb presses, amb mala lletra, a peu de carrer i són mal vistes pels veïns afectats. Des del temps de les vagues generals de la FHASA, als anys trenta, que els postulats àcrates no treien el nas pel panorama polític nacional –que és, des del punt de vista ideològic, d’espectre més aviat limitat. No sabem si tenen una agenda política pròpia o bé només faran activisme digital, que ja té prou mèrit. I és estrany, perquè l’anarquisme és el pensament polític natural de la gent de la muntanya, que està molt acostumada a anar sempre al seu aire i a evitar tenir més contactes amb l’autoritat que els que són estrictament imprescindibles. Però també hem de ser conscients que aquest suposat anarquisme pirinenc és més postural que no pas dogmàtic, que és més de caràcter que d’acció. Que tenim una sòlida base heteropatriarcal i reaccionària, fermament incrustada en el codi genètic, i que encara ens faran falta unes quantes generacions per desempallegar-nos-en del tot. Paciència, doncs. Mentrestant, de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats. Ordre sense poder!