Contracció

Dilluns, dimecres i divendres, en llevar-me a quarts de cinc, consulto la versió en línia d’Expansión. Dimarts i dijous, The Wall Street Journal. M’agrada estar informat sobre com va l’economia, no fos cas que algun dia ens surtin amb un ciri trencat: l’estil dels periodistes de negocis, entre aritmètic i profètic, és d’un altíssim nivell líric. Així que el primer cafè de dia (d’un total de quinze) el dedico a estudiar el mercat de les criptomonedes. Després repasso fons d’inversió, si puja o baixa la borsa, etcètera, perquè val més estar a l’aguait de la que ens caurà al damut, perquè els senyals són evidents però cal que siguin interpretats de la manera correcta. Des que a les ràdios van deixar de comentar l’evolució de l’Ibex-35 que em sentia com orfe, com si faltés alguna cosa. Ahir quasi m’ennuego amb el dònut: la família Viladomat posa en venda el paquet d’accions de Saetde i el futur del principal pilar del turisme de neu del país és a l’aire. Ningú no ho havia vist a venir, i les primeres reaccions oficials i oficioses sembla que han estat d’estupefacció i d’incredulitat, i ara la família ho ha desmentit. Ha estat com un d’aquells meterorits que passen fregant la Terra i només són detectats quan ja són lluny i ens fan pam i pipa. Ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre i la guàrdia baixa. Ara tot són especulacions, rumors i apostes. Qui el compraria, tot el paquet? Un fons voltor? Els emirs de Qatar? Florentino i la llotja? Bezos? Musk? Spectra? Vol dir que deixarà de nevar, algun dia, més aviat que no pas tard? HBO, fes-nos-en una sèrie.