Canalla en perill

La presidenta de l’Associació per a la Defensa del Jovent en Risc ens adverteix que les pantalles fan malbé els nenzinenes i que el nostre jovent està malalt. No dubto que la canalla d’avui creixi com els pins al bosc, segons l’afortunada expressió de la meva padrina. Els riscos, diuen, són enormes. La tecnologia, lluny de ser una eina per aconseguir un creixement harmònic i equilibrat, només fa que distorsionar la percepció de la realitat. El bombardeig que rebem a diari de missatges estranys, perillosos o contradictoris és, senzillament, esborronador. Si a nosaltres ens costa distingir el gra de la palla, per a algú en procés de formació això és impossible. Si als de la nostra generació ja ens deien que tots els estímuls que rebíem en una setmana eren molts més que els que rebia un home del segle XV al llarg de tota la seva vida, avui aquesta ràtio l’hauríem de multiplicar per deu o per cent. Ara bé, tampoc no podem idealitzar el passat. Nosaltres, els boomers, només teníem una pantalla: la televisió. Si tenies sort podies veure dues cadenes. Ens ho empassàvem absolutament tot. Vam arribar a deglutir una quantitat de merda audiovisual absolutament increïble. Avui no duraríem ni dos minuts davant de qualsevol d’aquells infectes programes que consumíem perquè no hi havia res més, i els pares trobaven en aquell moble nouvingut una mainadera ideal. Ens quedàvem allà encantats davant d’aquell vidre que feia pampallugues com si fóssim la nena de Poltergeist. Al final, tan malament no vam sortir (és clar que no s’havia inventat el reggaeton).