La travessa

D’entrada, hom pot pensar que Andorra és un país poc aficionat a la música de Johan Sebastián Bach. No som ni Bèlgica, ni Holanda, ni França, ni Anglaterra, on la música del geni d’Eisenach té molt de predicament i on hi ha extraordinaris conjunts vocals i instrumentals dedicats a perpetuar la memòria de les obres de la Vella Perruca. És així? No ben bé. Tenim recursos suficients per mantenir una lliga sencera de futbol, per subvencionar generosament tota mena d’atletes, però ni tan sols ens ha passat pel cap la possibilitat de muntar una petita orquestra barroca de cert nivell. Potser seria un gra massa: ja ho faran uns altres, pensem, i és veritat. Encara vivim del record, anys enrere, de quan es programaven aquelles monumentals passions a l’Auditori d’Ordino: allà hi vam poder veure la Petite Bande, del gran Sigiswald Kuijken, i els Taverner d’Andrew Parrott. L’any passat vam tenir a la Temporada MoraBanc-Andorra la Vella Marc Minkowsky i Les Musiciens du Louvre; el gener –segons es va fer públic ahir– ens podrem tornar a treure l’espina perquè desmbarquen Philippe Herreweghe amb el Collegium Vocale de Gant. Benjamin Alard i Maasaki Suzuki han vingut a fer sonar els orgues del país i han tocat Bach. Vist amb perspectiva, la cosa comença a fer patxoca. Jubilat ja John Eliot Gardiner, només ens queden, d’entre les primeres batutes bachianes, l’escocès John Butt, del Dunedin Consort, i Raphaël Pichon, que dirigeix l’estratosfèric i apostoflant Ensemble Pygmalion. Facin les apostes, senyores i senyors, a la gran travessa: a qui dels dos li tocarà l’any vinent?