Manilles i asos

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a l’església de Sant Domènec de la Seu la Trobada de Llengua i Cultura Catalana al Pirineu. La iniciativa, organitzada a mitges per l’ajuntament i Òmnium, volia fer una diagnosi de l’estat del català a tot el domini lingüístic, de punta a punta –allò de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó–. No solen ser habituals aquesta mena d’encontres, perquè el barcelonocentrisme té tendència a ignorar tot el que passa més enllà, no ja de la Panadella, sinó de Collserola. I des de València o les Balears és impensable que es pugui programar una jornada semblant –i no diguem ja des del Rosselló–. Dissabte van intervenir la ministra Bonell i la Maria Cucurull, de Cultura Activa, en una taula on hi havia el conseller català de Política Lingüística, el senyor Vila, i la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Oliver. Els discursos de les entitats oficials han de ser, necessàriament, optimistes: deixen que la classe de tropa lideri el catastrofisme i trobi pèls a les polítiques que promouen. Però cal constatar que hi ha un abisme entre un país que té plena sobirania per decidir les estratègies i els mecanismes que vol aplicar per afavorir la llengua i el que passa en d’altres llocs, on la voluntat política (si és que hi és) està condicionada per jutges, instàncies superiors, supremacistes amb fums i lingüicides amb pell d’ovella. Tot i tenir plenes competències i zero interferències a Andorra costa un munt fer-se respectar, ¿què no ha de passar més enllà, on gairebé totes les cartes que tenen els defensors de la parla són de valors petits, contra uns estats que només tenen que manilles i asos?