La vida de l’articulista

La vida de l’articulista és tensa i dolorosa. Quan, cap al tard, ens arriba l’hora d’escriure la peça de l’endemà, naveguem per un mar de dubtes. Tenim un ull posat en l’actualitat del dia (Bragafolls, per fi!), l’altre en el que fan (o poden fer) els col·legues i amb el tercer ull –que és el dels lames tibetans, no ens confonguem, malpensats– observem què fan els nostres dimonis interiors. Me les pintava molt felices mentre pensava que dijous al vespre escriuria sobre la imminent implantació del famós sistema Entry/Exit o com se digui, prevista per al pròxim cap de setmana, i això em proporcionava una estranya serenor de l’esperit. Feia dies que observava amb suspicàcia una mena de pantalles que hi ha a instal·lades des de fa un temps a les guinguetes de la policia espanyola, però que estaven apagades o en estat de latència. Me les imaginava actives i llampegants a partir de la matinada de diumenge, aturant tot gat i fura, de manera sistemàtica o alatòria, sempre a la recerca de l’extracomunitari infiltrat. Cues astronòmiques, un col·lapse viari enorme i un estat de mala llet general. I tot plegat, amb la sospita suspicaç que seria una mena de pressió subtil per fer-nos a la idea que si ens posem de cul als dictats (per extravagants o insòlits que siguin) de Brussel·les no anirem bé i que faríem santament de passar per l’adreçador. Però tranquils: se’ns ha assegurat que no passarà res, que encara s’està negociant amb els responsables europeus i que, de moment, la vida seguirà igual, com cantava el gran Julio Iglesias.