Efecte túnel

Avui, dijous, cap al migdia, els acadèmics suecs ens diran el nom del guanyador del Premi Nobel de Literatura. Les notícies ens presentaran el feliç autor a casa seva i en sabatilles, mig avergonyit, aclaparat per la fama sobtada i parlant per telèfon amb la tieta. Tant li poden haver donat a una poetessa mística en gaèlic escocès, o a un novel·lista social de Madagascar, o a algun dels pobres penitents que fa anys que surten a totes les travesses i de moment no han tocat cuixa. El factor sorpresa sol ser determinant, i els agents i les editorials que en tinguin els drets faran festa major perquè no s’ho esperaven. Aquesta és la gran ruleta literària del món. En hores baixes el Nobel de la Pau (que els toca als noruecs), i convertit el de literatura en un joc d’escacs geopolítics i de gènere, ens queden els científics. Llàstima que la dona d’Alfred Nobel li fes el salt amb un matemàtic (i d’aquí que no hi ha premi de matemàtiques i, en canvi, hi ha la medalla Fields, que es dona cada quatre anys). Però encara rai que hi ha el de medicina, el de química i, sobretot, el de física. El d’aquesta edició l’han concedit a un trio d’investigadors: Clarke, Devoret i Martinis, que han descobert l’efecte de túnel quàntic a escala macroscòpica. Ens el poden explicar del dret i del revés, que no hi entendrem res (i això és garantia que anem pel bon camí), però els savis diuen que és un gran avenç i obre noves perspectives a la computació quàntica, que es veu que és la repera i tot just es troba a les beceroles. Que així sia i que tots ho puguem veure.