Nogada

Havia sentit a dir, en alguna sessió improvisada d’etnobotànica, que si mai volies fer la migdiada a l’ombra d’un noguer li havies de demanar permís trencant un branquilló. Se m’acudien procediments menys traumàtics, però era la manera com s’havia de fer. Per collir les nous, en canvi, no hi ha cap ritual associat. Per a molts, només poden venir de Califòrnia. Les comprem envasades, pelades, a punt per ser consumides. Sense la cerimònia de trencar la closca i extreure’n el petit cervellet saborós que hi ha a dins, no tenen gaire gràcia. Ara n’és el temps. Van caient, cada dia unes quantes, moltes més si ha plogut. Algunes les trobem, netes, lluents, esperant-nos al camí. D’altres encara conserven el pelló ressec, que es resisteix a desprendre’s, com si encara tingués alguna funció. Pot ser que algun cuc matiner hagi fet via, i llavors l’interior serà un niu de serradures negres, mala sort. Als gossos els agraden. Les trenquen amb els queixals i, no sé com s’ho fan, ho separen tot perfectament. Aquest any hem tingut sort: les gelades tardanes van caure abans que els noguers traguessin fulles: la pèrdua d’un any de collita és una lliçó de vida. Què se’n deu haver fet, d’aquells “noguers terribles” que l’espia Francisco de Zamora va veure a la Margineda el 1788? Encara rai que, en unes de les respostes del qüestionari que va enviar a tota la muntanya, el secretari de la vall de Castellbò va contestar que el plat més característic del país era la nogada: una salsa feta amb nous picades, all i oli. Un pesto pirinenc. Proveu-lo!