El breu

No sé ben bé què està passant a França, però no pinta gaire bonic. El primer ministre, Sébastien Lecornu (abstinguem-nos, per caritat cristiana, de fer acudits fàcils i grollers amb el cognom), ens ha plegat. Només ha ocupat l’oficina durant vint-i-set dies. Tres setmanes i escaig, menys d’un mes a l’Hôtel Matignon, és molt poc temps. Ha nomenat govern i, tot seguit, ha tocat pirandó. Massa pressió. No ho deu veure gens clar, i el gest de plegar l’honora, perquè és un axioma demostrat que els polítics solen aferrar-se a la poltrona amb les urpes, com si els anés la vida. La incògnita ara és què farà Macron, si nomenar un nou primer ministre (que també li pot fer figa) o bé convocar eleccions anticipades (que li poden sortir encara pitjor). La sort que tindrà és que ha programat una visita a les Valls Neutres la setmana entrant. Ja hem pogut veure precintats tot d’embornals i tapes de clavegueres, indicis inequívocs que l’arribada del Copríncep és imminent. Amb el percal que té a casa, hom podria suposar que es quedaria a l’Elisi, mirant de capotar el temporal, i que ja tornarà de cara al bon temps. Però millor que vingui. Aquí hi trobarà escalf, lluny de l’oposició i dels punyals que companys de partit duen amagats a l’esquena. Veurà col·legials brandant banderetes, escoltarà discursos amables, tindrà tranquil·litat i bons aliments. I, si es vol deixar aconsellar, que li organitzin un sopar en una borda de la vall d’Incles amb un grup escollit de patricis veterans, que deuen ser els únics personatges del planeta capaços d’asserenar-lo i ensenyar-li a fer (una mica) l’andorrà.