Això és Xauxa

Se’ns adverteix, com si fos un fet inevitable, de l’arribada imminent d’un nombrós contingent de peruans sense feina. Un centenar, serien, que han vingut “a l’aventura”, a veure què troben, com va comentar a la tele del diari el president de l’Associació de Peruans a Andorra, el senyor Castillo. Com que no són futbolistes, buscaran fortuna i feina en el sector de l’hostaleria, i és possible que la trobin i que, a canvi, hagin d’acceptar condicions laborals inacceptables. El panorama que ens dibuixa aquesta situació és, per dir-ho de manera suau, confús i preocupant. Entre els que tenen permís de treball i residència però no poden viure a Andorra i els que no els tenen (ni perspectives raonables d’aconseguir-lo), la situació comença a ser dramàtica. El sistema, que fins ara havia funcionat amb certa lògica, s’ha enredat de tal manera que, com el nus gordià que tant va empipar el jove Alexandre, només es pot resoldre amb una acció política contundent, un cop de puny a la taula i un replantejament seriós d’un projecte de país. Però probablement no hi haurà ni cops de puny a la taula ni replantejaments seriosos, sinó polítiques de dies passats i anys empesos. Tot s’acabarà posant a lloc. La història ens ha ensenyat que de tots els trencacolls i emboscades que ens han parat ens n’hem sortit, amb una fortuna que moltes nacions envegen. Per què aquesta vegada hauria de ser diferent? Potser és que tenim –tenen– ben incrustat a l’imaginari l’exemple de Xauxa, aquella mítica ciutat inca, primera capital del regne del Perú, el país de Cucanya, on les muntanyes són de formatge i on pels rius, en comptes d’aigua, hi baixa vi.