Una dona natural

No soc gens seguidor dels espectacles televisius que serveixen –diuen– per captar el talent de joves artistes. No per res: deixem-ho (per resumir) que és per mandra i per mirar d’aconseguir un aprofitament racional del temps, que cada dia és més volàtil i escàs. Des d’aquell mític Operación Triunfo, els talent shows han proliferat com rovellons a la tardor d’un any bo. Ha de ser molt difícil fer-conèixer i més encara arribar a tocar allò que en diuen la fama, perquè la competència ha de ser ferotge i els camins per arribar a dalt de tot, procel·losos. Que el format d’aquesta mena de programes sigui el més semblant a passar un edicte (o, encara pitjor, els temibles processos de concurs-oposició de les administracions espanyoles) no treu que l’exposició pública de les habilitats dels candidats sigui un acte de valentia i, de vegades, segons com, de temeritat. Tot això ve a tomb de la intervenció en un programa d’aquestos d’una jove cantant andorrana, que es fa dir SiSiBon, i al passaport de la qual deu posar Clàudia Torrent. En un temps en què allò que en diuen “música llatina urbana”, amb lletres tan grolleres com estúpides, cantants que no saben cantar si no és passant per l’autotune, que han provocat en l’ecosistema musical un efecte tan devastador com el caragol poma, el musclo zebra o les vespes asiàtiques, trobar una noia que canta com la SiSiBon és un senyal d’esperança. Va defensar amb un aplom monumental una cançó enorme d’Aretha Franklin, un fòssil de l’any seixanta-vuit: A Natural Woman. Ho vegin: a la web del diari hi ha l’enllaç. No se sap què passarà a partir d’ara, però li destigem tota la sort del món.