L’estolador

Govern ha obert l’estolador laboral. Nou-centes autoritzacions de residència i treball d’aquí a l’abril, de les que algunes ja s’han concedit amb caràcter d’urgència. No està gens malament. Un u per cent de la població, si fa o no fa. I això que la patronal acaba de dir que anem tancant l’aixeta de nous negocis, que no hi ha prou mà d’obra per a tothom i, així, de pas, limitem la capacitat d’acció de la competència. Una jugada mestra. Ara, que el que és de traca és que dels nou-cents hi hagi setanta permisos, setanta, destinats als futbolistes que s’incorporaran a les plantilles dels equips nacionals. Sempre serà un enigma insondable, el Quart Misteri de Fàtima, la quantitat ingent de recursos econòmics i mentals que es destinen a l’esport, però és un dogma tan sòlidament instal·lat en la cultura política (i clientelar) del país que no en traurem mai l’aigua clara. Benvinguts siguin, doncs, els setanta flamants futbolistes, que, com els setanta savis que van traduir la Bíblia de l’hebreu al grec, enriquiran el teixit laboral andorrà. I és que es tracta d’això, diuen les autoritats encarregades d’obrir i tancar l’estolador migratori: s’ha de primar la qualitat del personal sobre la quantitat. Esperem que entre els setanta nouvinguts hi hagi porters prudents i àgils, defenses espavilats, contundents i elegants, centrecampistes físics, amb visió de joc, hàbils també atacant i defensant, i davanters audaços, elàstics, d’aquells que trenquen la girada dels contraris amb un cop de maluc. I així ja ho tindrem: una competició andorrana que d’aquí a Nadal semblarà la Bundesliga.