Primera nevada

Ha estat un vist i no vist. Però hi ha hagut una mica d’enfarinada, sí, del front que va passar diumenge. Poca cosa: hores d’ara ja no en deu quedar res, però que té el valor testimonial de la promesa, de l’expectativa: d’aquí a un parell de mesos haurà de nevar més i hauria de fer-ho en el moment precís i allà on sigui necessari. De vegades, la primera neu ja cau amb les tempestes de la segona meitat de l’agost. Aquesta s’ha esperat gairebé a l’equinocci. Estem tan distrets amb les nostres grans i petites misèries quotidianes que no ens mirem el cel com ens el miràvem abans, quan tots érem els nostres propis arúspex, els homes i dones i nens i nenes del temps. El clima és ara un algoritme, un avís al mòbil, una predicció feta amb un superordinador que res no sap de les condicions particulars del país: de si quan les bromes venen per aquella banda faran això, però si venen per aquella altra, faran una altra cosa, i sempre ha estat així. Ara, que caigui la precipitació és una simple possibilitat, un trist percentatge que no vol dir gran cosa, que no se sap ben bé què vol dir i que, per tant, l’encerta. Si tens un vuitanta per cent i no plou, és que t’ha tocat el vint. Com la ruleta. Però ha nevat una mica i l’esperança reneix. En un país on l’economia depèn en tan gran mesura d’un caprici imprevisible, la neu no és un contracte signat amb un subministrador de confiança: és una eventualitat. Que fins avui hagi respost, més o menys, no vol dir que ho hagi de fer sempre, o amb les mateixes condicions. I hauríem d’estar preparats o bé entomar el que vingui amb resignació.