El flux

Sembla que el flux dels falsos residents amenaça les relacions de bon veïnatge entre Andorra i la Seu. A les portes de l’enduriment dels controls fronterers quan entrin en vigència els nous protocols, cosa que passarà d’aquí a un parell de setmanes, no sembla gaire bona idea empadronar treballadors de la construcció a la ciutat d’Urgell per fer una miqueta de trampa. Ni que siguin llatins. Aquella tradicional i còmoda zona d’ombra, on imperava el laissez faire, laissez passer ja no ho és tant, de còmoda, i tot es va tensant mica a mica. Amb una població creixent, d’andorrans de passaport i residents centrifugats frontera enllà –voluntàriament o no– per la crisi de l’habitatge, s’imposa que l’Alt Urgell i Andorra arribin a una mena d’entente cordiale. Alguna vegada ho he recordat per aquí, em penso: una ordinació del segle XV estipulava que, quan el senyor bisbe se n’anava a guerrejar amb els urgellencs, els andorrans baixaven a defensar la ciutat. Aquesta sí que era una bona aliança, però les estructures medievals fa temps que estan desballestades i ara és la furiosa contemporaneïtat la que ens mossega. S’ha parlat molt de noves formes de col·laboració: d’espais econòmics, de zones franques, de carrilets, de bones intencions. Mentrestant, el mercat, implacable, va fent la seva, a un ritme que no té res a veure amb les lentíssimes cadències amb què es mouen els polítics. Potser hagi arribat l’hora de posar les cartes damunt de la taula, que tothom es deixi estar de càlculs, i, ni que sigui per una vegada, s’hi posi una mica de coratge i d’imaginació.