Els quaranta-quatre

Fa uns anys va ser notícia que un grup de joves brètols actuaven per Escaldes, però al cap d’un temps aquella amenaça vetllada es va esvair i no se’n va parlar més: segurament van ser controlats i neutralitzats. Ara ha saltat a la palestra el grup autoanomenat de Los 44, que roden per Escaldes i per Encamp, i ja tenen un historial considerable d’agressions, fins al punt que van rebentar la melsa d’una noia —d’una nena. Tenim tan interioritzat el concepte que Andorra és un país segur –que l’és, sobretot si el comparem amb els veïns–, que una notícia com aquesta ens trasbalsa, perquè ens posa davant d’una realitat latent a la qual ningú no voldria enfrontar-se. Ara sabem que no tot és tan bonic ni idíl·lic com ens pensem, que hi ha bosses de marginalitat, de delinqüència, de canalla que es pensen que viuen immersos en una versió local del joc del calamar i fan mal pel gust de fer mal. La notícia de dissabte ens explicava, amb un cert detall, el modus operandi, tan elaborat que esgarrifa: l’atzar, la coreografia. I el nom del gang. Quaranta-quatre. L’explicació més senzilla és que són quaranta-quatre. Ni més ni menys. Són molts: quatre equips de futbol. Però no em puc treure del cap –i voldria que no fos així– la possibilitat que sigui un joc numèric. Els grups neonazis fan servir el vuitanta-vuit com a drecera per representar les lletres H-H, que són les vuitenes de l’alfabet. Heil Hitler. Quaranta-quatre és just la meitat. Però vaja, l’argument és massa recaragolat: el més probable és que no sàpiguen dividir.