Les exploradores

Tinc la Matermorfosis de la Laura Tomàs (Medusa) com el pa calent, a la pila de llibres, sempre creixent i en equilibri inestable, de la tauleta de nit. I el senyor carter m’ha deixat, de part de cal Comanegra, el Tot va passar alhora, la colpidora narració autobiogràfica de la Teresa Colom. Fa no gaire, Eva Arasa ens va obsequiar amb la novel·la L’ànima separada del cos, i, poc abans havia publicat els relats pertorbadors de Cossos estranys, tots dos també a Medusa. I no oblidem les novel·les de la Ludmilla Lacueva, que han fet forat en el més que competitiu món del noir català, que va rebent reconeixements i guardons arreu. Vist aquest panorama, hom no pot deixar de fer-se una pregunta. Com és que persones tan dolces i amables en el tracte, tan normals, bones conversadores, ciutadanes modèliques i equilibrades, es dediquen a escriure sobre la nostra part més fosca, sobre les contradiccions de la condició humana, amb més intenció i intensitat que no pas ho fan els seus col·legues amb cromosomes xy? La resposta no ha de ser senzilla. Naturalment, hi ha una base de sensibilitat i de percepció. De percepció extrasensorial, diria. I també d’una valentia que molts no tenim, o que dissimulem provant de fer jocs malabars amb trames insensates o amb experiments verbals, en comptes de fer el que elles fan: agafar el toro per les banyes i deixar de marejar les perdius, pobretes, que no tenen cap culpa que els escriptors mascles siguin uns arromangats, uns perduts en els nostres laberints, uns tastaolletes i uns cagadubtes a l’hora d’explorar les nostres petites (o grans) misèries.