La fi del circ

S’acaba el cicle circ i mireu, estic una mica trist per la notícia, que ningú no s’esperava (o potser sí). No és que sigui una pena d’aquelles lacerants, de llagrimeta i abaltiment, però sí que s’ha generat una tristor petita, de poc abast, que ocupa un raconet petit al magatzem de melangies –que cada dia està més atapeït. Al llarg de tot aquest temps només he anat una vegada a veure els del Cirque. Una vegada, tan sols, els vaig veure, i no puc ni recordar l’any que hi vaig anar. He de dir que la funció no em va entusiasmar, però que tampoc no em va desagradar. Suma zero. Més aviat em va deixar indiferent: admirava les habilitats individuals dels artistes, que eren excel·lents en les seves especialitats, però com a espectacle i sobretot com a experiència de gaudi col·lectiu no li vaig saber trobar el què. Potser era per haver-lo de veure dret, o per l’absència d’un fil argumental que ho lligués. Pel que fos. Ara em penedeixo de no haver-hi anat més vegades, perquè la cosa ja serà del tot irreversible. Se n’aniran els del circ amb la faràndula cap a una altra banda i només en tindré una minúscula memòria, cada dia més esvaïda i minvant, quan no m’hauria costat gaire implicar-m’hi més, després de tants esforços com van fer les autoritats turístiques per portar-nos-el durant tants i tants anys, pagant-los trinco-trinco. I passarà com aquells amors fugaços o potencials que, per timidesa o per inseguretat, vas deixar passar de llarg i després de tant de temps te’n penedeixes de no haver fet aquella trucada, respondre a aquella insinuació…