Tres set sis

Els que tenim certa edat recordem amb una prístina claredat els temps aquells en què per trucar a Andorra des de l’estranger havies de marcar el prefix 973, que encara regeix les atribucions de números d’allò que en diuen la província de Lleida. Des de França, el procediment era si fa no fa el mateix, amb el recurs al prefix 628. És així. Era una mica humiliant i un recordatori de la petitesa constitucional del país, ítem més quan els abonats andorrans només tenien escassos números de cinc xifres, contra els sis dels lleidatans i, si no vaig errat, els vuit guarismes que gastaven els francesos de l’epoca. En canvi, si ho feies des de la Seu, per exemple, havies de posar-hi un vuit al davant per acabar-ho d’igualar. Són coses que no s’obliden, unes memòries inútils que només fan que posar en evidència que tot passa i res no queda. In illo tempore, els telèfons eren unes andròmines de baquelita –només un parell de models– que estaven sòlidament enganxats a la paret i tenien un cable en espiral, com els que avui només es troben per connectar guitarres i baixos als amplificadors. Marcar un número, amb aquell disc, era com fer anar un tam-tam. La telefonia mòbil era un somni de ciència-ficció, a l’abast tan sols de superagents secrets, com Maxwell Smart, el superagent 86, que el tenia instal·lat a la sola de la sabata. Ara Andorra Telecom es cuida de recordar-nos el pas indeturable del temps, amb aquestes píndoles que recullen el testimoni dels usuaris que han vist, amb els seus ulls, aquestes vertiginoses transformacions. I preparem-nos per a les que vindran, que això només ha començat.