Life on mars

Estem tan entretinguts a fer difícil i complicada la vida a la Terra que no hem parat prou atenció a l’anunci que va fer la NASA la setmana passada, i que recull les conclusions d’un article publicat a la revista Nature. Amb la veu petita –en aquesta mena d’anuncis intenten no dir res del que es puguin penedir més tard– han fet una roda de premsa per analitzar els darrers resultats de l’estudi d’algunes roques marcianes. Les va recollir el robot Perseverance a la vall de Neretva del cràter Jezero, que és, segons com ens ho mirem, cap a dalt a l’esquerra, a l’hemisferi nord. Resulta que en alguns llims sedimentats s’hi han trobat uns dipòsits minerals –vivianita i greigita– que poden haver estat produïts per l’acció microbiana. Naturalment, han dit, això també pot ser degut a reaccions químiques sense intervenció de formes de vida, però si més no ja no ho neguen d’entrada, com havien fet amb els primers estudis sobre els mateixos materials. Per curar-se en salut, fins que les mostres no siguin estudiades als laboratoris terrícoles, no podrem assegurar res més i déu mos en guard d’estimular falses esperances. Però per alguna cosa es comença. Si no hi ha marcians, potser trobarem algunes formes elementals de vida, i això vol dir que l’univers deu bullir. Com en aquell vers magistral del poema de mossèn Cinto Verdaguer Plus Ultra, que canta Roger Mas a Les cançons tel·lúriques, «L’univers és infinit / pertot acaba i comença / i ençà, enllà, amunt i avall / la immensitat és oberta. / I aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen».