Cot i recot

A ningú no li agrada que li clavin una multa. Als andorrans, encara menys, perquè no hi ha gaire arrelada la cultura de la sanció pública. És així. Amb un carnet sense punts, i amb una folgada impunitat quan fas la cabra per les carreteres dels veïns, tenim una arrelada sensació que a les autoritats els costa multar-te perquè els incomoda, els sap greu o, simplement, no tenen els mecanismes administratius necessaris. Antigament, els comuns i el Consell podien aplicar el que en deien el “cot de la terra” o el “cot de parròquia” per sancionar determinades conductes o accions, o per desobeir les instruccions que els donaven prohoms. Cot i recot —el doble de l’import— en cas de desobediència. Ara ha transcendit que un establiment del Pas ha hagut de pagar dos mil dos-cents euros, que no és una broma, no per no tenir els fulls de reclamació en català, com marca la llei. I tot per un trist full de reclamació, un paperot que, per anar bé, no l’hauries de fer servir mai i el tens en un calaix per si de cas. Ja és ben trist haver d’aplaudir la mesura —i ja veurem què passa amb els cinquanta-cinc expedients que hi ha oberts—, però ha arribat a un punt en què la simpatia natural, la submissió còmplice i això tan nostrat de dur els pantalons al garró en matèria de llengua s’ha d’acabar, perquè la resistència és ferotge i creixent. S’ha vist que, si s’endureix la norma i es fa respectar l’idioma del país, hi ha una torna: cursos de català a petar. Tercera llei de Newton: acció i reacció. No n’hi ha prou amb això, és clar, però per alguna cosa es comença.