Les costures

Ja hi ha confirmació oficial. No podem arribar a cent mil habitants, o prendrem mal. Ni la sanitat, ni les carreteres, ni les escoles podran suportar aquesta tensió creixent. No hi cabem. Es veia a venir, però està bé que des de les altes instàncies es reconegui que les costures del país tiben i poden arribar a petar. Fins ahir mateix, en temps de l’optimisme demogràfic desbordant, tothom es reia del pobre economista anglès Thomas Malthus, que ara fa més de dos segles advertia que, si la població augmentava en progressió geomètrica –és a dir, exponencial– els recursos només ho podien fer en progressió aritmètica –lineal–. “Ets un exagerat, home, on vas a parar”, li deien. “Tot anirà bé, no siguis tan malastruc, que ens aixafes la guitarra del progrés i l’expansió sense límits”. Ens han pintat tan i tan bé les excel·lències i virtuts del “creixement sostenible”, que és harmònic, respectuós i inofensiu, que ens ho hem arribat a creure, com ens agrada creure en faules i romanços de la vora del foc. I ara és on tenim el problema, l’elefant instal·lat a la tercera planta del Pyrénées o deambulant pels passadissos del Roca & Ribes. Qui s’atrevirà a posar el picarol al tigre? Els empresaris? Els partits? No sembla que estiguin gaire entusiasmats, perquè l’economia tira, hi ha un skyline de grues alegres, i seria com aparèixer al mig de la festa, quan tothom està ballant la conga, que és hora d’abaixar la música, encendre els llums, treure els que estan més engrescats a prendre l’aire i desmuntar la barra lliure.