Auvinyà Park

És la notícia de la rentrée, sense cap mena de dubte, hem d’anar escalfant motors. Feia molt de temps ja se’n parlava, de fer un parc de dinosaures a Andorra. A començament dels noranta, si no ho recordo malament, abans, fins i tot, de l’èxit esclatant de la pel·lícula de míster Spielberg sobre aquell parc on els dinos eren experiments genètics vius i no pas rèpliques de cartró pedra. Diria que era un projecte impulsat pel malaguanyat Maurici Bellmunt: s’hauria d’haver dit Dinoslàndia i em sembla que estava previst que s’instal·lés a la Rabassa. Com sol passar en aquestos casos, la iniciativa no va passar de l’esfera de les bones intencions, probablement perquè va fallar el suport capitalista i no se’n va parlar més. Però deu ser una d’aquelles idees recurrents, que es mantenen com una brasa i, tot d’una, reviscolen, esperant temps més propicis i una mica més de tecnologia, perquè si podem aconseguir que es belluguin, millor. Els dinosaures agraden a tothom. A la canalla, sobretot: recorden els dracs dels contes, no representen cap amenaça real. Són un bestiar tan divers, monstruós i exagerat que qualsevol criatura viva actual no hi té res a pelar. Amb l’excepció, és clar, de les aus: en realitat, els pardals i tota mena de moixons en són els descendents directes. I només cal contemplar una estona com es mou un pollastre en llibertat per veure-hi les actituds assassines d’un velociraptor en potència. Si finalment el dinoparc tira endavant –sembla que tot està previst, hi ha solvència econòmia i previsió d’aparcaments– tot el sector sud-est del país serà una cosa digna de veure’s.