Jo m’acuso

Era qüestió de temps que algú es queixés. Acceptem sense problemes –ho tenim assumit– que hi hagi un rosari de càmeres urbanes que permeten reconstruir qualsevol recorregut que facis, sia lícit o il·lícit. Entrem en una botiga i, des que passes per la porta fins que surts t’ho graven tot. El bosc, temple natural, espai sagrat de llibertat, es veu amenaçat per les càmeres de fototrampeig dels naturalistes i aficionats. És natural: et pot venir una inesperada revolució dels budells, o que sentis una pulsió sensual incontrolable entre boixos, pinassa i nerets. O si trobes un toll adient al torrent et vindrà de gust tenir plena comunió amb la natura i banyar-t’hi ben conill. I si hi ha una càmera espia, malament rai. Ara, que la solució sigui senyalitzar-les és arriscada, atesa la creixent tendència a vandalitzar tot el que sigui vandalitzable. Avises on n’hi ha una i l’endemà ja no l’hi trobaràs, per molt que l’asseguris amb cadenes i cadenats. Mireu: jo m’acuso. En tinc una de plantada, que és itinerant. En tres anys i escaig he pogut veure com hi passaven pel davant cabirols, porcs fers, cérvols, genetes, teixons, fagines, martes, llúdrigues, esquirols, guineus, visons americans, picots i d’altres plomífers, lluerts, serps de diverses marques i incomptables ratolins, bufots i altres micromamífers. Assignatures pendents? L’ossa, el gat fer, el llop i el gatillop. Mai no hi ha aparegut cap ésser humà, ni dret ni ajupit, ni a quatre ni a dues potes, ni vestit ni despullat, ni maleïdes les ganes de veure’n. Tot és qüestió de col·locar-les allà on no hi hagi cap possibilitat de contaminació.