Renovar-se o morir

El passaport em caducava a la tardor. Ahir em vaig acostar a Tràmits amb la intenció d’enfrontar-me amb un Leviatà de burocràcies. Amb quina dificultat ens trobaríem avui? Quins entrebancs insalvables hi hauria pel camí? La premsa ens havia avisat: hi havia hagut escassetat d’estoc de passaports en blanc, tot i que també se’ns havia assegurat que el problema ja s’havia resolt i que, a més, s’havien fet les providències necessàries perquè això no tornés a passar. Molt bé. L’ambient a Tràmits era animat: gent que agafava hora, taules plenes, l’alegre dring de l’anunci que a algú li tocava la tanda. I res. Tot molt fàcil, i un tracte exquisit ja des del primer moment. Les fotografies. Com que hi anava amb la meva filla, ja caducada, pobreta, ens van fer un dos per un. Fer-se un retrat administratiu era, habitualment, un maldecap. Sorties guenyo, tort, escabellat: sempre amb un aire delinqüencial, carn de presidi, d’allò que en diuen un mugshot. La càmera que hi ha a les instal·lacions de Govern és amable amb el ciutadà. Permet la rectificació fins que n’estiguis satisfet, però la veritat és que a la primera presa ja estava tot perfecte. Si surt bé d’entrada, millor no esguerrar-ho amb més intents, que serien de resultats incerts. Amb el tràmit de les fotos fet, la resta ha estat bufar i fer ampolles. Un temps d’espera escandinau, l’amabilitat de tothom. En un parell d’horetes, feina feta que no fa destorb. No ens podem pas queixar. Fins d’aquí a deu anys, Enric, Fina, Laura: moltes gràcies.