Temps de descompte

Aquesta setmana, la primera de setembre, és la més llarga de l’any. La teoria de la relativitat general no la considera com a exemple, però certament l’és, que riu-te’n tu dels jocs cronològics d’Interestellar. Passa com en el temps de descompte dels partits de futbol. Des de fa uns anys, els àrbitres, que tenen la potestat reglamentària d’allargar uns minuts la segona part, en funció del nombre i qualitat de les interrupcions del joc, que cada cop l’estiren més. Allà on abans hi posaven dos, tres minuts, ara n’hi afegeixen cinc, sis, set, vuit, de vegades, amb l’excusa vaga de lesions, canvis de jugadors, qualsevol mena de vicissitud. Són uns minuts que es fan eterns, interminables, costa amunt. No agraden a ningú. Els aficionats de l’equip que perd confien en un empat; els del que guanya, preguen perquè els altres no marquin. I si hi ha l’empat al marcador, són uns minuts d’una perfecta agonia, i tots esperen un miracle que gairebé mai no s’acaba produint, en un temps preciós que només ha servit per cansar els jugadors, emprenyar el personal i que arribin més tard a casa. I ja no parlo de la percepció del temps en els partits de bàsquet, que pertanyen, directament, a una altra dimensió còsmica. Aquesta setmana són uns llimbs, una terra de ningú, aquella estranya zona de penombra que veiem als eclipsis parcials de Sol, que no és ni carn ni peix. És encara estiu però no. L’aire és diferent: més clar, més esmolat. L’inici del curs escolar és allà mateix: només cal superar el cap de setmana, Meritxell i mira, ja ho tindríem, això.