Alegria

És festa major a la Seu. Per una d’aquelles felices conjuncions entre els vents favorables, un calendari compassiu i la correcta alineació dels astres, aquest any he pogut navegar evitant-les totes. A mesura que m’he fet gran –i en justa correspondència als excessos de joventut– m’he convertit en un eixut anacoreta, en una mena de misantrop calvinista. Però una de les servituds de la paternitat és acompanyar la progènie a algun acte festiu –fins que li faci vergonya i tingui prou autonomia, cosa que passarà més aviat del que sembla–. O sigui que ja em teniu posant proa al concert dels Figa Flawas. Ja sé que no podia aspirar a trobar una versió renovada de King Crimson o Led Zeppelin, però soc un nàufrag dels setanta i davant la música d’ara em sento un perfecte neandertal. No és que no m’agradi: és que no l’entenc. Per sort, amb una horeta llarga de xou ja en va tenir tothom prou. El pas obligat per l’espai de les casetes va ser com el trànsit per la llacuna Estígia. Allà on s’acumulen les atraccions –les “firetes”, com les va batejar una ànima ingènua– és, directament, Mordor, el vuitè cercle de l’infern, el tàrtar, la regió més profunda de l’Hades. La superposició de capes i més capes d’allò que en diuen «música urbana llatina», més els cops de botzina, els brams dels empresaris firaires, les il·lustracions aerografiades de personatges Disney passades per un filtre metanfetamíc, l’olor d’oli recremat… Tot provoca una vivíssima impressió i prepara i endureix l’esperit per tornar-hi, amb cor alegre i decidit, l’any vinent, si a Déu plau.