Els coets

Ens han malacostumat amb tantes pel·lícules de ciència-ficció, on naus rutilants –o fins i tot desferres volants, tant és– desafien les lleis físiques, naveguen per forats de cuc, salten a l’hiperespai (sigui el que sigui) i apareixen impol·luts a l’altra punta de la galàxia. Totes aquestes andròmines tenen en comú que violen com si res la força de la gravetat: s’aturen a un pam de terra, floten com globus, queden immòbils penjades de l’aire, acceleren fins a arribar a la velocitat de la llum sense despentinar-se. Res a veure amb la realitat d’avui: només som capaços d’enviar coses a l’espai si ho fem amb coets propulsats per combustible líquid. El principi no ha canviat gens des que els xinesos, fa més de mil anys, els feien servir per enlairar els seus focs d’artifici. I encara menys des que Werner von Braun va dissenyar els míssils V-2 per terroritzar els anglesos, una tecnologia que va donar peu als Vostok i Soyuz, als Saturn americans –els que van portar l’home a la lluna–. Ara són els ginys de míster Musk –els Falcon i els Super Heavy Booster i l’Starship– els que estan de moda, amb la vaga promesa que algun dia ens portaran a Mart. Ahir en van enlairar un, que va complir la missió de manera satisfactòria. Però això de tenir més de quatre mil tones de combustible al cul no sembla gaire sostenible. Més que res que, per experiència, veus que és un sistema certament inestable, amb una funesta tendència a petar. Però vaja. És el vell mètode de la prova i error. Ara, que fins que no siguin cent per cent fiables, al planeta vermell hi anirà sa tieta.