La caseta de la bruixa

Va, tothom a arromangar-se, que hem de fer un esforç col·lectiu d’adaptació. Semblaria que tota la feina feta en els darrers anys, i que han costat sang, suor i llàgrimes al sistema financer, és encara poca o insuficient, segons el criteri estricte dels grans manitús comunitaris, que tenen una picoreta reguladora i controladora incontenible. Doncs res, home, res, tranquils. Fins a l’any 2028 encara hi ha temps per anar-ho ajustant tot: lleis, reglaments, directives, protocols. Que no sigui dit que no deixen prou marge. Vivim en una època paradoxal. Tenim, en teoria, els graus més elevats, inconcebibles fa només uns pocs anys, de llibertats identitàries. Avui tothom es pot definir i viure com vulgui, i fer valdre (més o menys) tota mena de drets, de manera general i cada cop a més llocs del món (malgrat els racons i les resistències que acabaran caient). Al mateix temps, i com si fos la contrapartida a aquesta il·lusòria sensació de llibertat individual absoluta, els estats i les grans corporacions ho volen saber tot sobre tu. Quan guanyes, en què t’ho gastes, quines són les teves inclinacions, gustos, afinitats. Quines són les teves petites perversions, els punts dèbils, els capricis, les passions. Com penses pagar el cotxe? Per què vols els mil euros trinco-trinco que treus del banc? Sabem on esmorzes cada dia i podem, fins i tot, saber què prens. Tot ho esbrinen perquè tot ho poden tenir en pantalla, en temps real, i, el que no ho obtenen directament, ho infereixen analitzant les dades que, com les molletes de pa del conte, vas deixant cada vegada que interactues amb el món digital. I allà, seguint el corriol, al mig del bosc hi ha la caseta de la bruixa.