Cel de fum

Sabem dels incendis de Portugal, de Castella i de Lleó, també de Galícia, per les notícies. Si no veiem la televisió, que deuen ensenyar imatges impactants i dramàtiques, pot passar que ens semblin llunyans, allà, al vessant atlàntic de la península. Dramàtics però massa enllà. Quan s’hagin apagat, que s’apagaran, si no s’han extingit ja, els anirem oblidant, com si no haguessin passat mai, com un vague malson que es va desdibuixant a mesura que intentes recordar-lo. Els humans tenim una tendència demostrada a disminuir l’empatia en proporció inversa a la distància del lloc de la desgràcia. Un pensament, pobres portuguesos, castellans, lleonesos, gallecs, pobres extremenys. A Andorra, el foc forestal és un fenomen pràcticament desconegut: però prou hi ha d’altres riscos naturals que ens afecten, i no són pas poca cosa. Aiguats, esllavissades, i potser algun dia ens tocarà patir un terratrèmol més intens que les petites tremolors que notem ara. Però de moment, ens hem salvat del foc. Però diumenge ens van arribar les cendres. Primer pensàvem, mira, goita, la calitja de la famosa pols sahariana, que des de fa uns anys és un visitant persistent i incòmode, que embruta finestres i cotxes. Però era el recordatori del foc castellà, del foc gallec, del foc portuguès, fum i cendres que recorrien centenars de quilòmetres per enterbolir el cel, per posar-hi un filtre marcià que aplanava relleus i esvaïa horitzons, per recordar-nos que no hi ha distàncies, que el que un dia va passar allà passarà aquí, més tard o més d’hora, i ens sobtarà, perquè sempre havíem pensat que això no era possible.