Hem de pensar

Hem de pensar bé què farem quan arribi i s’instal·li a Andorra l’habitant número noranta mil, un fet que es produirà, si no passa res d’estrany, l’any vinent, potser abans de l’estiu, al ritme vertiginós a què van les dades demogràfiques. No pot ser que l’habitant que fa número rodó entri per la frontera i passi desapercebut, quasi com d’estranquis, sense pena ni glòria, convertit en una simple xifra estadística que serà recollida i tramitada per les instàncies administratives pertinents i algun dia saltarà a un titular de diari, com aquells que van apareixent, tan tossuts, ells, dos o tres cops l’any. Els hem llegit tots: setanta-cinc, vuitanta, vuitanta-cinc. I aviat caurà el noranta mil, com si fos un fet inevitable, tan natural i contundent com aquesta calor mística que patim. No fa tant de temps, als feliços setanta, quan era tan fàcil comptar turistes, es feien grans fastos quan s’arribava al turista un milió: l’aturaven a la frontera, el feien pujar a un escenari improvisat, li posaven bandes i li donaven banderoles, l’obsequiaven amb tot de productes típics, les autoritats públiques i els directius de les entitats proturisme pronunciaven discursos abrandats i optimistes, i encabat s’oferia un berenar popular per a tothom. Pensem-hi, va, que ho hem de fer bé: l’escenari, les banderoles, els productes, la berena i sobretot els discursos abrandats i optimistes. I ho hauríem de considerar com un assaig per al dia, futur però inexorable, en què arribarem als cent mil, xifra rotunda i (segons sembla) tan desitjable.