Döppelganger

El Döppelganger és, en la mitologia germànica, l’ànima bessona, el doble perfecte que tots tenim en un lloc o altre. Podem passar-nos la vida sense trobar-nos-el, però sabem que hi és, que pot viure aquí al costat o a l’altra punta del món, però que ensopegar amb ell és una possibilitat certa. La intel·ligència artificial ha rebentat el mite. Qualsevol que tingui un ordinador, connexió a internet i una mica de traça a l’hora de donar les instruccions necessàries serà capaç de generar un doble digital perfecte de qualsevol personal, viva o morta, real o imaginària. L’altre dia em van mig enredar: vaig veure una entrevista a l’Ayuso madrilenya on, amb tota la patxorra, feia propaganda d’un mètode per fer-se ric sense esforç. Era evident que es tractava d’una veritable enganyifa, però tot estava perfectament imitat, o reconstruït: la veu, la cantarella, aquella punta d’insolència. Tot al servei d’una ment criminal i sense escrúpols. Es veu que abans ho havien intentat amb la figura de l’arquebisbe emèrit, i ara s’han atrevit amb la del nostre cap de Govern, Xavier Espot. No sé si els polítics i els homes d’estat són els millors models per ser replicats. D’entrada, hom té sempre la tendència de qüestionar tot allò que diuen, que pot estar condicionat per la conjuntura o per no afavorir l’oposició, però sovint parlen amb tantes ambigüitats i precaucions que no se’ls pot fer més cas del compte. No és que no els compraríem mai un cotxe de segona mà, però ens ho hauríem de pensar dues vegades. Millor que busquin un referent més fiable. Ara, la gran pregunta: a qui li faries cas si et diu que venen duros a quatre pessetes?