L’arsina

En època medieval, un dels anomenats mals usos –exaccions abusives dels senyors– més aplicat era l’àrsia o arsina, que consistia en el pagament que el pagès havia de fer al propietari de la terra si, accidentalment o a propòsit, se li cremava el mas. Com passava sovint amb els mals usos, eren càrregues sobretot teòriques, que s’aplicaven per collar els súbdits però que no se solien aplicar a la pràctica. Però era un precedent legal, estaven regulades i, en teoria, ningú no podia privar el senyor de cobrar-les. Amb aquestos antecedents, avui què hauríem de fer amb el negligent que, per llençar una burilla encesa a terra, provoca un incendi, com va passar amb el petit incendi de l’altre dia a Sispony? Quan mig Europa crema, com està cremant aquestos dies, aquest mínim ensurt –quaranta metres quadrats, poca cosa– ens hauria de posar alerta. Que hagi estat una burilla la responsable –més aviat la negligència del seu propietari– encara és més preocupant. Continuen habitant entre nosaltres individus que es pensen que les puntes de les cigarretes que llencen amb aquella alegria són confits o pètals de rosa, i que amb el seu gest contribueixen a la propagació de la bellesa i al benestar ambiental. Encenen la cigarreta, fan fum, omplen els pulmons de tota mena de substàncies químiques, additius, qui sap què, i, quan acaben la cerimònia i ja no treuen més quitrà, llencen la burilla sense prendre la precaució d’apagar-la abans. No dic ja de recollir-la i dipositar-la en una capseta, com fan els fumadors conscients, que són rara avis. I el dia que cremem de veritat, no sabrem d’on ens haurà vingut.