Els desubicats

Ens faltava conèixer la paraula exacta, però ara, gràcies a l’amic Oriol, ja la tenim i a fededéu que en farem ús. Com que tot ho classifiquem, dividim el personal entre nacionals, residents, fronterers i, per fi, desubicats. Ara, que es pot ser un desubicat independentment de la condició de nacional, resident o fronterer. No és tant una simple qüestió d’estatus administratiu, sinó una manera particular de posicionar-se en el món, d’entendre la vida i la societat. Tots, en algun moment o altre de la vida, ens hem pogut sentir desubicats. Pensem, per exemple, en l’adolescència, que és el gran període desubicat, on hormones en ebullició ens feien passar per moments confusos. Però els casos de desubicació que s’han fet públics darrerament són protagonitzats per persones madures, en perfecte ús de les facultats mentals. Són gent que no volen tenir clar –perquè prou que ho saben– quin és el lloc on viuen, quina és la llengua que s’hi parla i quines són les implicacions del fet de l’oficialitat única. No ha de ser gaire difícil entendre que a Andorra s’hi parla català, que és la llengua de tots els nivells de l’administració, i que si no es fa servir més és perquè molts catalanoparlants viuen encara presoners d’un sentiment d’inferioritat, d’una falta d’autoestima lingüística que fa feredat. L’exemple de la noia de Tràmits del comú de la capital que no es va arronsar davant d’aquell que li deia que “si querés cobrar algo háblame en español” és el camí que hem de seguir. I a aquell altre que deia que el català és una “futura lengua muerta” li hauríem d’anar dient que el que ja és difunt és el supremacisme.