Turista amb ukelele

L’altre dia la policia va aturar una turista amb ukelele. Sí, aquest prodigiós instrument de corda pinçada, origen hawaià i afinació reentrant, com les tiorbes i la guitarra barroca. Malgrat l’aspecte de joguina i un nom que sembla de broma, hi ha veritables virtuosos –és un fet que ara hi ha virtuosos per a qualsevol disciplina imaginable– i amb l’ukelele pots tocar qualsevol cosa. La nostra ukelelista no va tenir temps ni d’afinar, perquè una amable parella de policies la va informar que a les Valls no és permès tocar al carrer si no és en el marc d’un esdeveniment organitzat i degudament autoritzat. Que rancis, devia pensar la improvisada concertista. I té raó: som orcs i rancis, d’una austeritat sonora quasi calvinista. Tot deu arrencar del consell de Fiter de no deixar que s’instal·lin al país “vagamundos i mal entretinguts”. Ja sabem que la pobra noia només volia demostrar el seu art i aportar una mica d’alegria a la canícula ferotge que patim, però ja se sap que sempre solen pagar els justos pels pecadors. Si es deixés via lliure, en quatre dies s’ompliria de demostracions de digeridoo i la respiració circular, guitarristes de romance anónimo, sopranos de bambino caro acompanyades per un playback rovellat. I què me’n dieu d’aquell fenomen d’abast universal, present a totes les places de les capitals d’Europa: aquelles pintoresques colles de músics suposadament andins, abrigats amb ponxos i cofats amb gorres de llana i barrets de bombí, armats amb quenes, txarangos i tambors, interpretant non stop la simfonia pentatònica quètxua, amb el còndor que passa com a peça central. Tot això que ens estalviem.