Subsidència

Cal que trobem un neologisme per a cada nou obstacle. Ja ho deia el poeta Pere Quart: “La natura, diligent, ens procura una bèstia / per a cada molèstia”. Ara hem de substituir natura per ciència i bèstia per terminologia tècnica. Així, del que tota la vida n’havíem dit xafogor o, més informalment, xufa, els estudiosos del clima ara en diuen subsidència, i farem bé d’anar-nos-hi acostumant, perquè en sentirem a parlar. La definició (simplificada) no pot ser més explícita i contundent: “Escalfament de l’aire per compressió adiabàtica en condicions de temps estable, amb cels clars i poca o cap precipitació”. I què redimonis és una “compressió adiabàtica”? Un procés adiabàtic és aquell en què no hi ha intercanvi de calor amb l’entorn: l’aire baixa, es comprimeix i, amb la compressió, s’escalfa. Més o menys aniria així. No hi ha núvols, no hi ha vent ni precipitació, i els humans no podem fer res més que mirar el cel i lamentar-nos, com si fos una bíblica maledicció, una d’aquelles plagues contra les quals no hi havia reacció possible. Afegim, doncs, la subsidència a la tirallonga de paraules que hem hagut d’aprendre i incorporar al nostre vocabulari si no volem perdre pistonada en aquests temps convulsos, com hem hagut de fer amb les ciclogènesis explosives, les danes, les supercèl·lules i els mesociclons, els vòrtexs i les mesoescales i un llarguíssim etcètera. I quan les hàgim après a fer servir adequadament, en el context que toca, ja serà l’hora d’extingir-nos, escaldats, morts de set, d’angoixa i d’avorriment.