La ruleta andorrana

Ha rodat un  cop més la famosa ruleta andorrana, la roda de l’atzar que determina que, el mes vinent, seran abatuts dos-cents vint-i-tres isards. Ni un més (en teoria) ni, segurament, un menys, si és que no baden els caçadors i se’ls n’escapa algun. Poc s’ho imaginen, els isards escollits, que són part d’una quota sobre la qual no tenen cap control, que els ve donada pel caprici del simi superior que domina la cadena alimentària, contra la qual no tenen cap possibilitat de reclamació o d’apel·lació. Si els ha tocat la mala fortuna, els ha tocat i fes-te fotre. No cal que patim excessivament per ells. Tenen, per instint, una fonamentada malfiança envers el gènere homo, i potser la genètica els ha inculcat, d’alguna manera, la idea que poden ser caçats en qualsevol moment i l’accepten amb trista i càprida resignació. Però alguns es reproduiran i l’any vinent tornarà a girar la sort. Com que hi ha tres-cents noranta-quatre caçadors, això vol dir que surten a zero coma sis i escaig isards per caçador o, per ser més realistes, si els que cacen només en cacessin un, se’n quedaran cent setanta-u a l’escapça, o a la lluna de València. I què faran, els que es quedaran sense trofeu? No cal que patim per ells. Són una baula de la cadena que funciona des del mesolític, o sigui que poca broma, amb els de les escopetes. Si ens ho mirem amb perspectiva evolutiva, hem estat més temps caçadors-recol·lectors (milions d’anys d’experiència!) que no pas oficinistes. Aquest sí que és l’ofici més antic del món, i no pas aquell altre que tothom diu.