Borgen

Dinamarca, que en el joc de les cadires del Parlament Europeu ocuparà sis mesos la presidència, es compromet a activar l’acord d’associació. Vaja, que abandoni d’una vegada els llimbs polítics on està encallat des de fa massa temps i puguem saber, si més no, si el text es votarà a Estrasburg, si Luxemburg, sempre tan repatani, no s’hi acaba posant de cul. I, sobretot, si serà considerat mixt o no: quan se sàpiga, es podria organitzar una ridícula celebració d’aquestes que en diuen ara gender reveal, i, entre serpentines de colors i globus blaus o rosa, ens diran si és nen o nena. Però hem de tenir plena confiança en els danesos, que són gent seriosa, de sang vikinga però amb un estat civilitzat i modern, de fondes arrels. Una d’aquelles democràcies que fan goig de veure. És el que podem entrellucar, amb els filtres i les trampes de la ficció, que tot ho simplifica, a la magnífica sèrie Borgen, que tracta de les aventures i desventures de la Birgitte Nyborg, que fa de primera ministra (però no sempre). Hom se la imagina amb la carpeta andorrana a la taula del despatx del palau de Christianborg –el Borgen del títol–, pressionada per la premsa, l’oposició i, sobretot, els companys de partit. I és que hauríem de començar a pensar a produir ficció política nacional. Què tal un Prat de la Creu? Es vendria la mar de bé. Això sí: abans de començar a fer guions hauríem de mirar de pintar de coloraines l’edifici de Govern, que, com deia el Gabi a l’article d’ahir, “és horrorós i transmet una imatge grisa i fosca”. I no és aquesta la visió que volem que tinguin. Va, qui s’hi anima?