L’odissea

Hi ha gent que, estant de vacances, recorre el mar Jònic en un veleret i per ambientar-se llegeix L’Odissea, preferiblement en la immortal versió de Carles Riba –si és que no dominen el grec antic, tot solcant l’aigua color de vi. D’altres, que no som tan afortunats, vivim petites odissees quotidianes, que solen ser molt més prosaiques i, al final, esgoten. Dissabte a la tarda vaig rebentar una roda del cotxe, en fregar un roc que no hi havia de ser. Aquestes coses passen en el moment més inoportú, i el cap de setmana passat probablement era la pitjor època de l’any per demanar auxili. A més, la roda no es podia reparar amb aquelles maniobres màgiques que fan en cas de punxada i s’havia de canviar el pneumàtic. Bé. Trucada a la companyia. Era com intentar comunicar amb l’Estació Espacial Internacional. El robot que filtra les comunicacions no m’entenia quan em comminava a dir el motiu de la trucada. Ves quin motiu, carallot, no serà per desitjar-te un bon cap de setmana. Abans era tot molt més senzill. Parlaves amb una persona humana i t’entenies –més o menys. Ara entres en un laberint de protocols, identificacions, opcions que has de seleccionar amb el teclat del telèfon, i no sempre és fàcil encertar-ho a la primera i que, en algun moment del procés, el sistema no col·lapsi i hagis de tornar a començar. La geolocalització, que hauria de ser un procés en principi senzill, es converteix en una mena d’exploració amazònica quan se surt de les carreteres amb denominació oficial. Al final, després d’hores d’intents infructuosos, de converses absurdes, d’esperes interminables, es va resoldre. Tot està bé si acaba bé.