Elogi del dubte

El món, deien els set savis de Grècia, es divideix en dues menes de persones. Entre els que dubten i els que no ho fan. Els que dubten no tenen clar res, viuen en un interrogant permanent i perfecte, una nebulosa de pensaments. No és que no tinguin principis, ni idees clares sobre els conceptes fonamentals que regeixen l’existència, però sí que són incapaços de defensar amb vehemència una postura sobre qualsevol matèria, perquè hi ha un rau-rau de fons, una veueta prima però insistent que els diu que podrien estar equivocats. I això els passa des de les més nímies banalitats fins a les grans qüestions de la vida. No per inseguretat, en el fons, sinó perquè no es veuen amb cor de defensar les posicions en el marc d’un debat públic, perquè sovint s’han d’enfrontar als que no dubten. Els d’aquesta segona categoria són els que ho tenen tot molt clar. Les posicions que mantenen són fermes, inamovibles. És impossible que modifiquin una idea, que la matisin o admetin la possibilitat de l’error o la respectabilitat d’una opinió contrària. Viuen en un món que o és blanc o és negre, i d’aquí no els mouràs ni que apliquis una palanca de primer grau. Aplanen les vacil·lacions dels que dubten amb la piconadora d’un argumentari de formigó, que no té esquerdes, que és tan rígid com contundent. Poden estar equivocats o defensar posicions indefensables, però mai de la vida no ho reconeixeran, perquè seria com admetre la feblesa. Els que dubten, en canvi, els que viuen en un món pintat amb una infinita gamma de grisos, els envegen en secret. O no, segons els dies.