No retorn

No se n’ha parlat gaire, però des de fa uns dies que s’ha produït el moment del punt de no retorn. A partir d’aquest moment, res no serà igual. Ara ja es pot fer benzina a la Seu més bé de preu que a Andorra. No sé si és un fet temporal, conjuntural, estratègic o permanent, però el fet és que en uns nous assortidors hi ha el dièsel a 1,199 euros el litre i la benzina de 95 octans a 1,299. Per aconseguir el descompte has de fer la targeta client, això sí, però és de franc. Potser és una maniobra per fidelitzar el consumidor, l’empresa hi perd diners, però és un esquer prou poderós perquè després vagis a fer la compra a la gran superfície i t’hi deixis els quartos que t’has estalviat omplint el dipòsit. Sigui com sigui. Per comparar, ahir, en una de les innombrables benzineres que hi ha a Andorra, el gasoil el tenien a 1,257 i la benzina normal a 1,344. Suposo que, si ets client i tens una d’aquelles targetes de fidelització, et fan una mica de descompte (entre el dos i el quatre per cent, diria), però vaja. El combustible econòmic no justificava un viatge, però era sempre un complement satisfactori. La gent pujava, comprava, feia el ple i se’n tornava cap a casa amb la sensació, una mica irreal, que l’expedició havia estat una ganga. Ara, ni aquesta excusa, tenim. La gent de la Seu deia: “Va, anem a girar a Andorra a fer benzina.” I un vell acudit: un home anava a fer-se uns pantalons a mida, i el sastre li demanava, amb to professional: “I tu, cap a on carregues?” I el client, visiblement desconcertat, sense entendre ben bé el sentit de la pregunta, va contestar: “Al Sant Eloi, com sempre.” Encara riuen.