Espai Capital

Començo a pensar que el futur Museu Nacional està maleït per una força arcana. Per la Dama Blanca, o per la inquilina de la tomba de Segudet, que vol continuar reposant pels segles dels segles als dipòsits de Patrimoni Cultural. O per qualsevol de les pobres dones que, acusades de bruixeria, van ser penjades fins fa quatre segles. Si no, no s’explica. Cultura tenia coll avall que durant aquest any vint-i-cinc es definirien les línies mestres del projecte per instal·lar el museu i un espai polivalent a l’espai de l’antiga plaça de toros i terrenys contigus. Ara el comú diu que no s’espera més i ha presentat l’Espai Capital, un “punt de trobada”, on s’hi muntarà la Fira, hi haurà instal·lacions esportives, una connexió nova amb el Valira i on es garantirà la “connexió intergeneracional”. Tot pinta molt bé, però passa que el museu –i de propina l’espai multifuncional que completava el projecte– ens el pintarem a l’oli, encara que hi hagi bones paraules i millors intencions perquè, en algun moment del procés, s’hi acabi encabint. Hem perdut el clípol del museu tantes vegades, que si mai arriba el dia en què el veiem pensarem que és una al·lucinació col·lectiva, un estat alterat de la consciència. Sí, ara sortiran els que diuen que malaguanyats els diners que costaria, que quina necessitat hi ha, que els turistes estan per d’altres històries i per atraccions més físiques. Que ja en tenim una pila, de museus, escampats per totes les set parròquies, i que vaja, que no cal, quan probablement sigui la infraestructura d’estat més necessària de totes.