Els al·lots

No sé si la canalla d’avui té tants records com tenim nosaltres sobre els dies d’escola. Ara el món és més confús i dispers, la informació arriba per mil vies diferents i contradictòries, i és probable que anar a estudi sigui considerat com un tràmit, una distracció útil o una ocupació temporal més que no pas com part essencial de la formació. Ja ho veurem. El que és segur és que els boomers, quan ens trobem, podem passar hores recordant anècdotes escolars. Algunes d’amargues, moltes de bones: no era fàcil ser ensenyant ni alumne als setanta, entre el marc autoritari i una pulsió incipient de llibertat. La memòria està farcida de noms de professors, i, per llei de vida, molts ja no hi són. El senyor Castellà i el senyor Gras, el senyor Figueras, l’Elvireta, ja a l’Institut… Dijous va morir l’Amadeu Clausó, que va ser professor a la Salle de la Seu abans que, com a alcalde de Martinet, posés la llavor de la Fira del Llibre del Pirineu. I recordo que, una tarda del curs 1977-78, seria, es va presentar a classe amb unes carpetes per posar-hi fitxes. Hi havia enganxada una etiqueta, amb un mapa del domini lingüístic, des del Rosselló fins a Alacant i des de la Franja fins a l’Alguer. I un escrit, en lletra rodona: “Els nois catalans, els xiquets valencians, els al·lots mallorquins, parlen tots la mateixa llengua: el català”. Avui hi ha gent que ho combat i ho discuteix, i segur que ho redactarien d’una altra manera, asèptica i desdoblada. Va ser el primer contacte acadèmic amb la llengua de casa i del carrer. I aquestes coses no s’obliden. Moltes gràcies i que descansi en pau.